L’Eva. Biografia literària
M’agrada escriure i, també, ajudar la gent a recórrer els meandres de la creativitat i l’escriptura, a fer camí en el món salvatge de les idees.
Em dic Eva i he escrit tota la vida, com moltes i molts de vosaltres.
Recordo que escrivia sota la taula de casa dels meus avis amb un guix quan tenia cinc o sis anys. M’agradava escriure a terra, al fang, removent la sorra, i a les parets. Em vaig anar fent gran i no podia parar d’escriure. Per a mi, era com respirar. Si no escrivia i no em buidava, no em trobava bé. Però escrivia sola, no compartia mai res amb ningú i no sabia què fer de totes aquelles paraules que em sortien.
Primer, les buidava sobre el paper. Tinc desenes de llibretes, que no he rellegit mai, plegades dins d’un bagul pintat de color negre. Després, vaig escriure poemes. En recordo tres que devia fer quan tenia deu anys. No sé de què hi parlava, però tenien format de poema. Recordo que els tenia a la mà i me’ls mirava sense entendre ben bé què acabava de fer. En un moment indeterminat els vaig estripar i ara donaria mitja vida per tornar-los a llegir. També donaria mitja vida per mirar què escrivia sota la taula de casa dels avis.
Durant molt temps només vaig fer poemes i escrivia entrades al diari personal explicant què em passava, què pensava, com descobria el món. I després va venir la ficció. Vaig començar a escriure contes en què els personatges vivien en mons estranys que se’m creaven als dits i no sabia com. Volia entendre’m a mi, a les persones del meu voltant, al món, però encara no sabia què era l’escriptura.
Quan vaig fer trenta anys la meva vida va canviar. Havia publicat un llibre de poemes, Obsessions, però no em sentia còmoda en la creativitat. Em vaig deixar emportar pel jutge intern que em deia que no era bona, que no en sabia, que el que tenia per explicar no interessava a ningú, que no ho feia bé, i moltes frases més que segur que us heu dit en algun moment. També em vaig deixar portar pels comentaris d’altres persones que em deien que no tenia veu, que allò que escrivia era repetitiu, que volia ser transcendental però era ridícula, que escrivia drames rurals passats de moda. I vaig deixar d’escriure. Vaig pensar: he de viure, primer vull viure i ja tornaré a escriure; i si no torno a escriure, és igual.
L’escriptura en aquell moment em feia mal. I ho vaig deixar. Vaig plegar les llibretes i els bolis. I em vaig dedicar a viure. Llegir. Viatjar. Conèixer gent.
I llavors vaig conèixer la meva parella. I vaig ser mare. Dues vegades. I sense adonar-me’n vaig entrar en la narrativa un altre cop. Primer, cantant-los cançons que m’inventava. Després, històries sobre qui eren. Després, contes. Fins que un editor em va dir: «Escriu una novel·la». La meva primera reacció va ser dir-me que no, que jo no volia escriure una novel·la, però encara no havia sortit per la porta del bar on fèiem un cafè, quatre dies abans del confinament del 2020, que ja tenia una llavor, una idea, un fil per a tibar.
I allà va tornar a començar tot. Feia deu anys que no escrivia. Havia corregit i traduït molts textos, però no havia fet ficció. Durant uns quants mesos vaig pensar la novel·la i, finalment, vaig començar a escriure. M’agradava però no del tot. No trobava la manera d’enfocar el que volia escriure i tenia un caos intern descomunal. I llavors vaig conèixer en Roger Coch, que fa escriptura creativa, i em vaig apuntar als seus tallers. I la meva creativitat va fer eclosió. I es va desbordar tant que de seguida vaig saber que, a més d’escriure, també volia fer acompanyament en l’escriptura. Va sortir en un taller sobre la veu. Des d’aquí, agraeixo a en Roger la seva generositat, tant en l’acompanyament en els meus projectes literaris com en el meu projecte d’acompanyar altres persones en els seus camins creatius.
Ara que miro enrere penso que la llavors de l’acompanyament feia temps que s’havia plantat, també l’havia vista en les sessions de ioga i meditació, però no havia intuït de què es tractava fins que jo mateixa vaig decidir assistir a tallers d’escriptura creativa.
L’acompanyament creatiu obre camins, ens ajuda a veure històries i, també, ens planta davant del mirall perquè veiem qui som, què volem i com ho podem aconseguir. Ens regala oportunitats per a escriure històries i per a escriure la nostra pròpia història, també.
Tot el que he après sobre l’escriptura creativa i conscient, sobre la creativitat, sobre l’acompanyament i la necessitat de compartir el que escrivim i d’escoltar el que escriuen altres persones, de visitar el procés creatiu des de tants punts de vista com sigui possible, tot això és el que comparteixo en els tallers creatius d’acompanyament en l’escriptura, tant els que faig de manera presencial com els que faig en línia, tant els que se centren en l’escriptura, com els que se centren a tancar un projecte (escriure la novel·la, un conte, un poemari…), com els que van només de creativitat o els que combinen creativitat i altres disciplines, com ara el ioga i la meditació.
Vaig crear Papallona de Lletres per al meu projecte d’acompanyament en l’escriptura perquè veig el procés creatiu com el moment en què la papallona atrapada dins la crisàlide ha de trencar la cel·la que ella mateixa va crear per a sortir al món i volar i sentir el vent i els rajos de sol a les ales, després d’haver travessat la paret ferma i sòlida del capoll.
El meu currículum literari
Tinc molts contes escrits, llibres de poemes, una obra de teatre, dues novel·les estic escrivint dues novel·les més, un munt de contes que tenen el camí perfilat, un poemari o dos que em ronden, uns quants contes infantils (alguns d’escrits i d’altres només de pensats), una novel·la juvenil i un llibre amb to humorístic que només té això, el gènere.
Publicació d’un llibre de poesia:
Obsessions, col·lecció «Originals», d’Edicions del Diari d’Andorra, octubre de 2005,
ISBN: 99920-1-578-0.
Premi Terra de Fang de prosa (Ajuntament de Deltebre) pel conte «En finalitzar…», que es va publicar a XIII i XIV premis literaris «Terra de Fang»: obres guanyadores anys 2007 i 2008 : prosa, poesia, assaig i premi especial autor local, Deltebre, Ajuntament de Deltebre, 2009.
Publicació d’el llibre:
El tresor d’El Vinyet, amb il·lustracions de Jona Quina i editat per l’escola El Vinyet de Solsona. amb 200 exemplars impresos, sense venda.
Contes per al projecte «Contes per a nenes i nens confinats», de Monts Llussà. Els contes que vaig escriure es van penjar en format podcast a la plataforma ivoox i també es van publicar al blog Confinacontes, de Josep Capdeferro. Són aquests:
