Què passa quan no aconseguim el que ens proposem?

Roselles i margarides, i el vent que les fa moure. La natura no s’atura. Nosaltres tampoc no hem de parar. La resposta sempre és continuar escrivint. Escriure. Escriure. Escriure.
Vídeo: Aurèlia Sala Reig.

Hi ha una cançó d’Oques Grasses que m’ha vingut al cap de seguida: De Bonesh, en pensar en aquesta entrada sobre què passa quan no aconseguim el que ens proposem.

Ens podem mirar la lletra d’aquesta cançó des de molts punts de vista, però jo avui me la miro des de la perspectiva de l’escriptura i del moment en què tenim un projecte acabat i esperem que surti al món, però, fem el que fem, no ho aconseguim.

Pot ser que ho donis tot
i no ho aconsegueixis.
Que et quedis sense forces
i que no se’t cumpleixi.
Pot ser que t’arrosseguis,
que vagis fent el cuc,
pot ser que ploguin pedres
que et facin marxar lluny.

[…]

Pot ser que ho doni tot
i no ho aconsegueixi,
que em quedi sense forces,
que tot i així segueixi.

La lletra és preciosa (continua dient «Si la vida és un incendi, cantarem sota la pluja») i la cançó, també. 

Gestionar la frustració de dedicar tota l’energia i els esforços, i les esperances, a un objectiu i no aconseguir-lo no és fàcil, ni que tinguem molt clar tot el que diuen les Oques Grasses. Ni que ens fem un mantra dient «No passa res. Si no es publica la novel·la, continuaré escrivint», «Si no guanyo el premi, continuaré escrivint», «Si em diuen que els contes no són bons, continuaré escrivint». 

De vegades ens paralitzem. I hem d’acollir aquest moment de bloqueig, però hem d’intentar no quedar-nos-hi, perquè negativa ens pot deixar sense escriure o sense fer allò que volíem fer durant molt temps. I quan no escrivim o quan no fem el que ens agrada, el que ens omple, ens anem plegant sobre nosaltres mateixes, ens anem aïllant, ens anem enfadant, ens anem posant de mal humor.

Escriure, escriure, escriure

Què hem de fer si no ens publiquen, si no ens diuen que la nostra obra agrada, si no aconseguim un premi? Doncs, només hi ha una solució: escriure, escriure, escriure.

Si no continuem escrivint, hi ha el perill que ens endinsem en el bloqueig. Que mantinguem la mà en una paràlisi llarga, que desconnectem el paper del boli, de la mà, del braç, del cor. Del cos. De nosaltres. I això fa ploure més infelicitat i més frustració que no pas si continuem intentant-ho i no ho aconseguim. 

Una de les propostes que sempre faig als tallers o a les sessions individuals és escriure sobre com ens sentim quan escrivim i com ens sentim quan no ho fem, sigui per les circumstàncies que sigui. Perquè quan vingui el bloqueig, que sempre acaba arribant —per molt que sapiguem per què escrivim, per molt forta que sigui la nostra convicció, per molt sòlids que siguin els pilars de la nostra creativitat i la nostra escriptura—, puguem recordar què ens aporta l’escriptura. 

Us convido a fer aquest exercici. El podeu repetir tantes vegades com vulgueu, sempre surten coses diferents i sempre ens deixa una sensació d’empoderament que fa que de seguida vulguem continuar escrivint. Si escriviu sobre com us sentiu quan escriviu, segur, segur, que trobareu fils d’argumentació que us serviran en un moment de bloqueig, que us permetran reconnectar paper, mà i cor, que us ajudaran a acaronar la frustració, a calmar-la, a fer-la tornar a la llera d’on s’ha desbordat, i, així, podreu tornar a escriure.

Fa un parell o tres de setmanes vaig no-aconseguir-ho en un projecte que tenia al cap. I vaig caure en una tristesa enorme. I en la ràbia, també, per què no confessar-ho?, i em vaig deixar emportar per la frustració. I no sabia què fer amb el meu orgull esquinçat. Esperava aconseguir-ho, tot i que havia treballat molt la possibilitat que no em sortís bé.

El primer que vaig fer quan encara no m’havia enfadat i em semblava que ho estava assumint prou bé, que ho estava gestionant, va ser escriure.

Escriure. Escriure. Escriure. Com un mantra, no pareu de repetir-vos-ho.

Vaig escriure un inici de conte que tenia pendent des de feia uns quants mesos. I això em va ajudar per al moment en què va aparèixer en escena la ràbia. I la frustració.

Per què us explico això? Perquè potser treballem molt bé la frustració des del punt de vista mental, és a dir, la raonem. L’argumentem. Però després queda la part emocional, que de vegades sembla que vagi per una altra banda. Tota la part que no podem controlar de cop amb una paraula, sinó que necessita temps. Hem de triar les paraules que ens volem dir i fer-les assecar a les golfes ben ventilades d’una cabana, penjades de les bigues de fusta, de les finestres de la qual es veu una fondalada llarga i plena de capçades verdes i altes, on la primavera és esplendorosa i on es veu la cua d’un llac que no trepitgen mai els peus de les persones.

I llavors, hem d’esperar.

Que les paraules facin el camí cap a l’ànima.

I esperem.

Mentre les paraules fan aquest camí al seu ritme.

I esperem.

I mirem les corrues de paraules que arriben a l’ànima.

I esperem.

Per comprovar si les abracem quan arriben al seu destí.

I esperem més.

O tornem a començar si el viatge aquest cop ha estat en va.

I tornem a esperar.

El temps que calgui.

Fins que l’ànima les acull, les deixa entrar. Les cus a les sutures. Les omple de flors i carícies.

I llavors ja podem continuar.

Aquest procés és molt llarg les primeres vegades que l’hem de transitar. Però es va escurçant quan el fem conscient.

No pareu d’escriure. Trieu sempre l’escriptura, perquè sempre té la solució.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.